Una estació de canvi: la tardor i el començament d’Alexander

Alexander no comença com la persona en què acabarà convertint-se. Això és important per a mi. Si un personatge ha de canviar, vull que quedi un record clar de qui era abans que tot es compliqués. La tardor es va convertir en el rerefons d’aquella primera versió d’Alexander, no perquè cada fulla caiguda necessiti un significat ocult, sinó perquè l’estació transmet naturalment la mateixa sensació de transició que envolta l’inici del seu viatge.

Abans que tot canviï

Al començament, Alexander encara creu que entén certes coses. La seva vida té límits, el món té regles i les persones semblen tenir identitats clares. És reconfortant pensar que les coses que ens envolten són exactament allò que semblen.

Aleshores alguna cosa canvia, normalment no tot de cop. Apareix una pregunta, després una altra. Una cosa que semblava normal comença a resultar estranya. Finalment, l’explicació antiga ja no és suficient. Aquesta progressió gradual és important per a la història d’Alexander.

La tardor també canvia en silenci

La tardor fa una cosa semblant. Poques vegades hi ha un matí en què el món es torni tardorenc de sobte. El canvi és gradual: les nits es fan més fredes, les primeres fulles canvien de color, la llum del sol sembla diferent i la pluja es queda més temps als carrers.

Fins que un dia mires al teu voltant i t’adones que tot el paisatge s’ha transformat. M’agrada aquesta mena de canvi perquè sembla creïble. El viatge d’Alexander no hauria de semblar una simple substitució d’una versió d’ell per una altra. Ha de viure aquesta transformació.

La bellesa de les coses que no duren

La tardor també és bonica perquè és temporal. Els colors que fan reconeixible l’estació només existeixen durant un període breu. Un bosc es pot tornar daurat i vermell, i perdre gairebé tot unes setmanes després. Hi ha alguna cosa una mica trista en això, però la tristesa no fa que una cosa sigui menys bonica.

A Valentine Kingdom hi ha moments en què la bellesa i la foscor conviuen. L’amor pot existir al costat de la por i el poder al costat de la vulnerabilitat. Una cosa pot ser bella i perillosa alhora. La tardor encaixa en aquest món.

Alexander encara és al principi

Una cosa que no vull oblidar mai quan penso en Alexander és quant de camí té encara al davant. La persona del començament no pot saber el que sabrà la del final. Encara no pot comprendre totes les conseqüències ni veure totes les connexions. I tampoc no ho hauria de fer.

Part de seguir-lo consisteix a descobrir aquestes coses al mateix temps que ell. Vist amb perspectiva, el començament tardorenc sembla gairebé tranquil. Els camins poden estar molls, el temps pot ser fred i la incertesa ja pot ser present. Però Alexander encara no imagina fins a quin punt el seu món està a punt de créixer.

Una estació que encaixa amb el primer pas

La tardor no defineix Alexander, com tampoc no el defineixen un capítol, una decisió o un moment. Però és l’estació en què el coneixem per primera vegada en aquest viatge.

Una estació canviant per a un personatge la vida del qual està a punt de canviar. Un món més fred abans que les coses es tornin molt més perilloses. I fulles caigudes que cobreixen camins que encara condueixen cap a algun lloc desconegut.

Per a mi, per això la tardor sembla tan natural al començament de . El món ja s’està transformant. Alexander simplement encara no s’ha adonat que ell també.

Comparteix amb els amics:

Últimes notícies de M.V. Mitic